Brexit: “L’Europa dels estats és morta. Visca l’Europa dels pobles”

A continuació, un interessant repàs a les conseqüències del Brexit que signa Roccu GAROBY, Vicepresident dels les Joventuts de l’ALE (Aliança Lliure Europea), part de la nostra coalició al Parlament Europeu (Verds-ALE,  Greens-EFA).

“El 23 de juny de 2016, el dia del Brexit, serà recordat probablement com el darrer dia de la UE com la coneixem. Van votar el 51,9% dels britànics, més de 17,4 milions d’electors. Amb 1.269.501 vots d’avantatge i un índex de participació del 72,2%, extremadament alt pel Regne Unit, la victòria dels partidaris de marxar no va deixar dubtes.

Però malgrat el resultar, els britànics han quedat molt dividits: el 62% dels escocesos va votar quedar-se a la UE; també Irlanda del Nord, amb un 55,8% de vots a favor, va optar per mantenir-se, amb la resta d’Irlanda;  Anglaterra però va decidir el contrari. Amb un 54,4% els anglesos, molt majoritaris al Regne Unit, van decidir la sort de 4 nacions. Només al País de Gales, amb un 52,5% va guanyar la mateixa opció que a Anglaterra.

 La fi del Regne Unit

Vist això, sembla que la fi del Regne Unit és només una qüestió de temps. Recordem que durant el referèndum d’Escòcia al 2014, Londres havia assegurat que un Sí a la independència significava, sense base legal sòlida, l’exclusió d’Escòcia de la UE. El 62% dels escocesos, majoritàriament pro-europeus, van votar No per romandre a la UE. Ara, en contra de la seva voluntat democràtica, són exclosos. En resposta, i per assegurar-se un lloc a la UE, la primera ministre d’Escòcia, Nicola Sturgeon, líder de l’SNP , ja ha desembeinat el segon referèndum sobre la independència. Aquest segon referèndum era un secret a veus, però ara ha agafat embranzida perquè els escocesos, dirigits pel SNP, han votat majoritàriament per quedar-se. .

D’altre banda, el Sinn Fein, el partit republicà irlandès, ja ha anunciat la seva voluntat d’organitzar un referèndum per a la reunificació, aprofitant aquesta oportunitat històrica. Després de l’alemanya, viurà la UE altre procés de reunificació? Tant de bo!

Finalment, tot i que el País de Gales ha votat a favor de marxar, el partit nacionalista gal·lès, el Plaid Cymru, que va fer campanya pel Remain, obté els seus millors resultats justament allà on hi ha hagut més partidaris de continuar a la UE, a l’oest de Gales.

Els diferents clivages

Malgrat això, l’escissió entre Anglaterra i Escòcia/Irlanda no és l’única que se’n deriva d’aquest referèndum. N’hi ha una altra òbvia: la bretxa generacional. Els joves van votar aclaparadorament a favor de romandre a la UE (66% dels 18-24 anys, i el 52% dels 25-49) mentre que els més grans van votar per marxar (58% de 50-64anys i i 62% de 65 anys en endavant) . La paradoxa és que són els joves els qui han viscut més temps de les seves vides dins la UE en funció d’una decisió majoritària adoptada pels més grans, alguns nostàlgics d’una època passada en la qual el Regne Unit seguia sent un imperi i va governar el món!

Altre clivage important és el que oposa ciutats i camp. Londres, la ciutat més poblada del Regne Unit, Glasgow (la 3era més poblada d’Escòcia), Manchester (4rt), Edimburg (5à), Liverpool (6à)…, totes han votat pel Remain, en front del camp (exceptuant les zones agràries d’Escòcia i Irlanda) que va optar per trencar llaços amb la resta del continent.

Totes aquestes bretxes no són pas una novetat. Les trobem també en d’altres països, en especial a França o fins i tot a Àustria, i són reveladores del debat existent al voltant de la qüestió europeista a tota Europa. Malgrat tot, el vot del 23J va més enllà i marca, amb la sortida d’un estat membre, el principi d’una llarga història.

L’Article 50!

Gràcies al Brexit tothom coneix ara aquest article del Tractat de Lisboa (2009) que contempla la possibilitat que un Estat membre deixi la UE. De fet, abans aquesta opció ni es contemplava. Serà el Regne Unit qui tindrà “l’honor” d’inaugurar aquest nou procediment, no gaire definit encara, si som realistes.

L’article 50 estableix que “tot estat membre pot decidir, (…) la seva sortida de la Unió”. Aquests estats han de notificar la seva decisió al Consell d’Europa, que congrega els caps d’Estat i de Govern. A continuació, “La Unió negociarà amb l’Estat les condicions de la seva marxa” que requerirà l’acceptació “del Consell, els representants dels estats membre, per majoria qualificada, i després l’aprovació del Parlament Europeu. Els Tractats deixaran d’aplicar a l’Estat sortint a partir de la data d’efectivitat de l’acord o, si no, dos anys després de la notificació, llevat que el Consell Europeu, els caps d’ Estat i de Govern, d’acord amb l’Estat membre de què es tracti, decideixin per unanimitat prorrogar aquest període” .

Aquesta pot ser la raó per la que els sis estats fundadors (Alemanya , Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg  i els Països Baixos ) i el Parlament Europeu van fer una ràpida crida a David Cameron perquè notifiques immediatament a la voluntat de sortir de la Unió a fi de el període de transició comenci i arrenquin les negociacions. Malgrat tot la incertesa continua.

Una negociació extremadament llarga

Les negociacions seran llargues. Hi ha milers d’acords a discutir…, és probable que calguin més de dos anys.

Em permeto tres petits exemples per demostrar la immensitat de la feina que els espera. El número de jugadors extracomunitaris en un club de futbol està limitat a un per partit; ara bé, si el Regne Unit es fora de la UE tots els jugadors anglesos, escocesos, gal·lesos i irlandesos seran extracomunitaris, de la mateixa manera que els europeus seran estrangers al Regne Unit.

I què passarà amb els eurodiputats britànics? Es quedaran fins al final del seu mandat al maig de 2019? Seguiran votant durant les negociacions? Votaran els dels partits nacionalistes (recordem Bremain) a favor de  la sortida de UK al Parlament Europeu?

Finalment , el pressupost europeu. Cada any, el Regne Unit paga 5 mil milions més del que rep, incloent el xec britànic (una descompte especial que el Regne Unit va negociar al 1984 i que suposa una reducció de 6 mil milions d’euros l’any ). En conseqüència, la seva sortida donarà lloc a un dèficit pressupostari per d’altres. Per fer-hi front, o bé els europeus accepten una retallada en el pressupost de la UE, o bé acorden augmentar les seves contribucions… i el pressupost va ser molt debatut i adoptat al 2013 per 7 anys, de 2014 a 2020!

Inevitablement, les negociacions seran llargues, probablement dures, i marcaran el final d’una etapa, aquella en la que creiem que la Unió era una construcció de sentit únic, quan en realitat una construcció política no pot ser estàtica, s’ha de defendre, ser explicada i comptar amb el consentiment de les persones!

La fi de l’Europa dels Estats!

El referèndum britànic del 23 de juny quedarà probablement a la història com el cop de gràcia  a la Unió Europea tal com l’hem coneguda fins ara. Després de les consultes (a Dinamarca al 1992 i al 2015, a França al 2005, als Països Baixos al 2005 i 2016, a Irlanda al 2008 i a Grècia al 2015), i la progressió del partits obertament euroescèptics, les formacions xenòfobes i d’extrema dreta lluitant per la tornada de la centralitat dels estats, la Unió Europea com fins ara ha existit, és a dir una Europa dels Estats, és morta! I és una bona noticia!

Aquesta era una Europa tecnocràtica perquè els estats no volien un govern europeu real (la Comissió es va reduir a la funció de la Secretaria General del Consell d’Europa); era burocràtica perquè els seus membres no confiaven en ella (hi havia una multiplicació dels controls administratius innecessaris); i era opaca per manca de voluntat real de transparència (no hi ha debats públics o vots en el Consell).

Ironies de la història, aquesta Europa dels Estats, tant semblant a la que volia Westminster, ha mort per un referèndum sorgit del 10 de Downing Street! Ara, en lloc de plorar sobre les seves cendres, mirem al futur, mirem cap a l’Europa que volem!

L’Europa dels pobles

Tinguem l’honestedat de reconèixer que els països europeus, per no parlar de les nacions del vell continent sense estat, són massa petits per fer front a problemes globals com l’escalfament global o la lluita contra els paradisos fiscals. Però també siguem conscients que poden fer la seva contribució.

Tinguem també l’honestedat d’admetre que Europa ens ha portat la pau i ha ofert aixopluc a les nacions sense estat, les regions i les minories per poder encarar millor els cara-a-cara amb les seves respectives capitals.

Finalment, tinguem l’honestedat de trencar el tabú de una sobirania que, en un món globalitzat, ja no s’exerceix només des del tro de l’Estat, que era Estat-Nació. Ara, la sobirania, per ser preservada, ha de ser compartida entre les nacions que comparteixen un projecte comú.

Per tant, la Unió es farà forta sempre que es faci de forma transparent, en un marc democràtic i de respecte als pobles. Tinguem en compte que si la base de les nostres societats democràtiques és la nació, la globalització pot anar soscavant part d’aquesta sobirania. L’única manera de mantenir-la serà exercir-la en comú quan sigui necessari.

Una Europa federal! 

Alliberada d’haver d’enfrontar-se contínuament al veto britànic i condemnada a continuar endavant, és l’hora de construir una Europa federal com a única estructura capaç de respondre a les emergències mundials, les crisis continentals, les demandes de la població i les necessitats dels pobles propers.

Un federalisme que cal construir a tres nivells: regió/nació, estat i Unió, i en el que cada nivell té el dret a tenir el seu propi govern triat legítimament, el seu parlament, la seva legislació i la seva fiscalitat pròpies, així com pressupost i administració.

Aquest federalisme a tres nivells ha d’aplicar el principi de subsidiarietat, que diu que cada competència l’ha d’exercir el nivell més petit capacitat per fer-ho. Així, són les regions o nacions qui tindran el principal paquet competencial; els Estats els hauran de transferir competències, tot per una millor cohesió economia, social i territorial que caldrà aprofitat per millorar la solidaritat entre els pobles

El federalisme suposarà també el final de la unanimitat del veto permanent, el bloqueig a promoure el debat i la transparència i les votacions per majoria perquè, en última instància, es tracta de tornar als votants a la regió/nació.

Suposarà la mort de la Unió Europea i la construcció d’aquesta nova Unió , que ha de ser democràtica, transparent i respectuosa dels drets humans i dels pobles. Lluitarem amb els nostres socis europeus per construir aquesta Europa , una Europa social , sostenible i integradora!”

 Roccu GAROBY, Vicepresident de l’ALE (Aliança Lliure Europea)

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Required fields are marked *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació.

D'acord